Les nostres recomanacions i propostes

L’escriptor mexicà Yuri Herrera (Actopan, 1970) ha publicat contes, articles, cròniques i assajos, però sobretot se’l coneix per les seves dues novel·les Trabajos del reino (premi Binacional de Novel·la Border of Words i premi Otras voces, otros ámbitos a la millor novel·la en castellà de 2008) i Señales que precederán al fin del mundo (2009), ambdues publicades per l’editorial Periférica, la mateixa que acaba de publicar La transmigración de los cuerpos, una narració singular, amb ingredients de novel·la apocalíptica i policial i, sobretot, mostra d’una capacitat narrativa única, d’un llenguatge exuberant i precís, d’un narrador imprescindible de la novel·la en castellà actual.
Hem parlat amb ell sobre el seu darrer llibre. 

Martín López-Vega: Tot el que succeeix a les teves novel·les és versemblant, però sembla que persegueixes més allò al·legòric que allò realista. No pretens retratar uns personatges del temps actual, sinó personatges que el simbolitzin. Això no deixa de ser una responsabilitat del novel·lista, que no sempre s’accepta… ¿Què suposa per a un escriptor assumir aquest repte? Quina creus que és la pretensió última de les teves novel·les?

Yuri Herrera: No penso en aquests termes, sinó en explicar una història. La resta és el resultat de l’observació, d’aprendre a escoltar, i de què se’n fa d’això i de les nostres lectures i de les nostres obsessions.

M.L.V.: En les teves novel·les és fàcil reconèixer homenatges a textos clàssics, des de petites referències a la pròpia estructura. Quina és la proporció perfecta entre literatura i realitat en la teva escriptura?

Y.H.: La realitat es filtra a l’escriptura tant si ho vull com si no, imprimeix certa tensió, incorpora certs temes, a mode d’infiltrats. 

M.L.V.: L’afany universalista de què parlem és compatible amb l’arrel profundament mexicana dels teus llibres. Creus que un escriptor pot influir en el seu temps? Quina és la teva visió del Mèxic actual?

Y.H.: Sí, un escriptor influeix, però no en el temps més immediat. Les novel·les no tenen el mateix impacte que, per exemple, els diaris; exigeixen més temps. Pel que fa a Mèxic, en aquests moments no sóc gaire optimista quan miro bona part de la nostra classe política i la nostra classe empresarial cada vegada més cínicament integrades amb la classe criminal. Però tinc clar que el país és molt més que ells.

M.L.V.: Quin seria l’equivalent a l’epidèmia de La transmigración de los cuerpos a la nostra realitat d’avui?

Y.H.: Bé, a més de les epidèmies reals que no solen atendre’s perquè són malalties de la pobresa (és a dir, que no són prioritàries per a les grans potències), hi ha una desconfiança permanent cap als estranys.

M.L.V.: Una de les coses que crida més l’atenció a la teva novel·la és el llenguatge. Fins a quin punt creus que és important per a un escriptor l’oïda, la capacitat de recollir i transformar el llenguatge del seu temps, i de quina manera el treballes perquè, sense perdre ni una mica d’oralitat, no perdi la seva intel·ligibilitat?

Y.H.: S’ha de saber escoltar, però després fer-ne alguna cosa, d’allò que s’escolta; l’oralitat és matèria primera per fer literatura, però s’ha de complementar amb la història i el seu ritme, no n’hi ha prou amb transcriure.

M.L.V.: Parlant de llenguatge, a la novel·la hi ha fragments en què se satiritza el dels poderosos, cada vegada més pobre (sense anar més lluny, ja ningú escriu discursos en pentàmetres iàmbics, com feia Lincoln)… Aquesta crítica al llenguatge oficial és una constant en la literatura del darrer segle. Com creus que afecta a l’escriptor el fet d’estar envoltat d’aquests llenguatges (l’oficial, el publicitari) i a la manera amb la qual el lector interpreta la teva escriptura?

Y.H.: És un material que ha de ser atès, ironitzat, transformat en alguna cosa més. No ens hem de deixar sotmetre per aquests llenguatges, però en ells hi ha una gran riquesa en termes de com s’expressen els poderosos i els seus corifeus, que és un tema que m’interessa molt.

M.L.V.: Com aconsegueix fer política sense fer propaganda, un novel·lista?

Y.H.: Assumint que la política ja hi és, en la manera d’entendre les relacions humanes, en la manera que té cadascú de representar-les; així no és necessari caure en la temptació partidista, que és la que porta a la propaganda.

M.L.V.: Les teves novel·les em sembla que no cauen a la trampa de delectar-se en les desgràcies dels seus personatges, (tot i que aposten pels «antiherois»), sinó que d’alguna manera els busquen la vessant heroica, busquen una redempció real, la «seva» felicitat. Intentes sempre que els teus personatges no es rendeixin?

Y.H.: Els vaig seguint. A l’inici tinc una idea de per on pot créixer la història amb aquests protagonistes, però arriba un moment en què aquests plans inicials es transformen en funció de com creixen els personatges que, sí, sempre intenten sobreviure.

M.L.V.: Aquesta entrevista es publicarà al diari d’una llibreria. Em podries dir què estàs llegint en aquests moments? Em podries recomanar alguna de les teves últimes lectures?

Y.H.: Vaig rellegir una fantàstica novel·la del 2002, Rainey, el asesino, d’Héctor Manjarrez, publicada per l'editorial ERA, impecablement escrita, sarcàstica; fa burla de nacionalismes i gent fina de mena.
També llegeixo Vergüenza, de la peruana Patricia de Souza, un llibre autobiogràfic, escrit amb un virtuosisme poc comú; és com escoltar música feta d’imatges de joventut.
I fa unes setmanes vaig acabar de llegir La torre y el jardín, d’Alberto Chimal, el seu llibre més ambiciós i sens dubte un dels més importants de la literatura mexicana recent.


Martín López-Vega