Les nostres recomanacions i propostes

Com va dir Karl Kraus al seu moment, els carrers de Viena estan pavimentats amb cultura i els de les altres ciutats amb asfalt. I no s’equivocava, ja que a la Viena finisecular –fins al 1914–, van coincidir un gran nombre d’escriptors i pensadors, la majoria dels quals jueus, que havien de presenciar la caiguda de les fronteres, la pèrdua d’un món segur i confortable i, en el millor dels casos, l’inici d’una vida a l’exili. L’exili no era una situació estàtica, sinó un procés. Thomas Mann ho descrivia com una oportunitat per reinventar- se i començar de zero. Però això no sempre és fàcil. Prochnik ho explica molt bé a El exilio imposible a través de l’experiència de Stefan Zweig, que mai va trobar-se a gust amb la seva vida errant –tot i que sempre va ser ben acollit als països on va ser i va poder fer una llar a cada lloc per albergar la seva col·lecció de manuscrits i partitures–. El malestar de Zweig no es manifesta en la seva vida mundana: ell escrivia per agradar i l’èxit li va permetre estar en qualsevol lloc del món. El seu caràcter afable i la seva refinada educació el convertien en l’amfitrió perfecte que sempre estava disposat a estendre la mà a tot aquell que necessités la seva ajuda, especialment a escriptors que començaven o patien adversitats.
Tenia una concepció universalista de la cultura i la seva idea era fundar una publicació literària internacional jueva amb els millors autors de l’època. Va ser criticat per no implicar-se en la denúncia contra el nazisme que ofegava Europa. Les opinions d’un escriptor de la seva talla haurien tingut molt de pes en la lluita contra Hitler, però ell pensava que si es manifestava obertament, hi hauria dures represàlies per als que no havien pogut fugir i els que estaven confinats en camps de concentració. Tot i que afirmava que per ser feliç només necessitava uns quants cigarrets i una visita diària al cafè, va demostrar que no era així, ja que no va poder suportar el suïcidi d’Europa i va posar fi a la seva vida al costat de la seva segona dona en un tranquil racó del Brasil.
Joseph Roth i Stefan Zweig van ser uns amics que es van veure poc a causa dels seus viatges, dels seus compromisos socials i, sobretot, del seu exili forçat per la penosa situació d’entreguerres i la pujada al poder del nazisme. Els escriptors a l’exili escriuen moltes cartes, i tot i que la majoria es perden com a conseqüència de trasllats sobtats, conservem un bon nombre de les que van intercanviar aquests dos amics, que ofereixen una visió del procés creatiu dels seus llibres, mostres de sincer afecte i comentaris sobre la imminent destrucció d’Europa.
El volum recull més cartes escrites per Joseph Roth, ja que aquest vivia al dia i no tenia més objectes dels que caben en tres maletes. Les cartes de Roth són vertiginoses i fan referència constant als seus problemes econòmics i de salut: «Tota amistat amb mi s’acaba trencant molt fàcilment. No sap vostè quanta foscor hi ha dins meu.» Però també manifesta les seves opinions sense reserves respecte als seus contemporanis, critica Thomas Mann i també la política del moment, cosa que Zweig mai va fer obertament, ja que es va atenir al seu principi de no escriure articles polítics. Zweig posseïa un gran talent per cultivar l’amistat, era una cosa que valorava fins i tot quan els amics li causaven problemes, així que va ser un corresponsal ideal per a Roth.
Els dos llibres es complementen i en podem fer una lectura simultània que ofereix una infinitat de lectures paral·leles, començant pels seus propis textos i acabant pels dels seus coetanis, cosa que ens donarà grans moments d’addicció lectora.