Les nostres recomanacions i propostes

Mircea Cărtărescu (Bucarest, 1956) és una de les figures centrals de la literatura europea de la seva generació. A Espanya, Seix Barral va publicar als 90 El sueño; Funambulista el va recuperar amb Por qué nos gustan las mujeres i Cegador, i Impedimenta ha seguit publicant el més fonamental de la seva obra, i acaba de donar llum a Nostalgia, una col·lecció de relats que cal considerar essencial. Mentre esperem poder llegir la selecció de la seva poesia que Bartleby publicarà pròximament, conversem amb ell sobre la seva obra i el seu context.

El títol de Nostalgia, la teva col·lecció de relats, és molt irònic, ja que la teva escriptura no és gens nostàlgica, sinó més aviat un intent de comprensió dels personatges. Intentes entendre aquells a qui ningú sembla entendre?

La veritat és que únicament tracto d’entendre’m a mi mateix, amb l’esperança de que així arribaré a comprendre l’enigma total de l’existència. Però en qualsevol cas, el meu títol no és tan irònic com podria semblar: crec que la nostàlgia és el sentiment central de la nostra època, i que defineix el que Thomas Pynchon va anomenar una vegada «l’era postirònica» a la cultura. La nostàlgia pel passat –pel passat personal i pel cultural– substitueix en la ment moderna l’apropament hermenèutic a les obres d’art. Ara tendim a mirar un poema antic o una vella obra d’art sense recel, més aviat amb simpatia i calidesa humana. Per a mi, com per a Proust, la recuperació i el reciclatge del passat, de la memòria, és allò essencial de l’art. La diferència és que Proust revisita un passat real, mentre que jo ho invento gairebé tot.

Els teus relats sempre obren un camí cap a allò més improbable; quan cap al final un cert desenllaç sembla inevitable, l’atzar troba el seu camí. Creus que el que et separa de les novel·les clàssiques és que evites tot tipus de determinisme?

El determinisme, de fet, no és només un concepte de la novel·la clàssica, sinó també de la física clàssica, però la teoria quàntica demostra que no existeix res semblant al determinisme: recorrem un camí de probabilitats.  El primer relat del meu llibre juga amb el concepte de la probabilitat, tractant d’arribar al punt en què totes les probabilitats són aniquilades i el protagonista troba l’Absolut –que és l’obra d’art, com a l’«Oda sobre una urna grega» de Keats–.

La vida és massa irònica com per ser determinista?

No, la vida és com és, un dibuix massa gran i massa proper per a nosaltres com perquè puguem observar-la en tota la seva complexitat.  L’ironia introdueix una mica de relativitat a la vida. La meva poesia era bastant irònica als vuitanta, però des d’aleshores he anat prenent-me la meva vida cada cop més seriosament. El postmodernisme, per exemple, ja noem satisfà en absolut. Ara tendeixo a deixar de costat tot allò que no contribueixi a elaborar un gran autorretrat. Com que no tinc fortuna personal ni pertinences, d’aquesta manera tindré quelcom per deixar als meus hereus…

Potser m’equivoqui, però sovint pensant en els teus personatges recordo poemes de Marin Sorescu, reconec una certa semblança en la mirada sobre les coses i els personatges, una espècie d’ironia compassiva. Quina és la teva relació amb la tradició romanesa?

Bé, tinc una bona relació amb la tradició romanesa, però en tinc una altra de millor amb la tradició europea. Em considero a mi mateix com un escriptor europeu abans que com un autor nacional. Crec que la cultura europea és un sistema, no una pila de llibres i altres obres d’art. Has d’entendre això abans de començar a escriure. Aleshores tindràs l’oportunitat d’arribar al cim d’aquest sistema com a les espatlles d’un gegant. La millor literatura romanesa va entendre això, i el seu apropament als seus assumptes és modern, experimental i avantguardista.

A Levantul vas construir una espècie d’Història de la Literatura Romanesa mitjançant el pastitx.  De quina manera et va ajudar això a trobar la teva pròpia veu?

Levantul és la meva única «obra mestra» acceptada com a tal per tothom al meu país. Apareix citada als llibres de text i molta gent se sap fragments de memòria. No és una novel·la, sinó un poema èpic de set mil versos, una història que usa el llenguatge de la poesia decimonònica, escrita d’una manera paròdica, irònica, però també amb illes purament visionàries. Sempre m’ha frustrat el fet que mai s’hagi traduït a un altre idioma. Ara intento arreglar-ho «traduint» el meu poema a prosa. Així que potser es pugui llegir en castellà en el futur, tot i que sense l’encant especial de la poesia…

Ets també un teòric del postmodernisme.

Cert, vaig escriure un llibre sobre el postmodernisme i quan era jove vaig ser un dels escriptors que van militar en aquesta tendència tan interessant. Ara sóc més caut a l’hora de tractar sobre això, perquè la filosofia postmoderna té alguns aspectes repugnants: una exagerada relativització de tot que dissol el món i l’ego, una desconfiança en els valors morals i artístics, etcètera. Però com a pràctica resulta brillant en l’obra de molts escriptors moderns, des de Borges i Nabokov a Pynchon o Rushdie.  Quant a la tradició, els escriptors postmoderns l’han redescobert, la revisiten contínuament.  Construeixen les seves obres reciclant, reacondicionant les velles tècniques, assumptes o motius de l’art tradicional.

Has publicat també alguns volums del teu dietari.  De quina manera la teva pròpia experiència influeix en la teva escriptura de ficció?

Escric un dietari des que tenia disset anys, de manera que tinc milers i milers de pàgines manuscrites. He publicat tres volums a Rumania i han començat a ser traduïts: el primer d’ells es va publicar en suec amb bastant d’èxit. El meu dietari és una de les meves obres fonamentals, és com un arbre del que sorgeixen les branques que són els meus altres llibres. Com en el cas de Kafka, tot comença al meu dietari, des dels meus poemes als meus relats o les meves novel·les, tot. El meu dietari reflecteix la meva vida interior, amb tots els seus tropismes, millor que qualsevol altre dels meus llibres.

Podries dir-me cinc autors que hagin estat fonamentals en la teva formació com a escriptor?

I per què només cinc? Cinquanta o cinc-cents serien xifres més apropiades, donat que penso que tots els autors que he llegit amb gust m’han influenciat d’una o altra manera. Però juguem, intentaré quedar-me només amb cinc… Posem… Dostoievski, Kafka, Sábato, García Márquez, Pynchon.

Escrius sobre la decadència de la Romania postcomunista i l’ocàs dels intel·lectuals.  Creus que és una cosa que està passant a tot arreu? I, en el cas romanès, penses, com Slavoj Žižek quan parla sobre altres països excomunistes, que el país ha estat enganyat, que aquest no és el canvi que la gent esperava?

És complicat viure en llibertat, quasi tan complicat com viure en una dictadura. És dur viure a qualsevol lloc i sota qualsevol règim, perquè la vida és dura. Aquesta és la lliçó que els romanesos han hagut d’aprendre en la seva pròpia pell. Durant el comunisme, es va construir un mite del món lliure com un món sense problemes, en el qual podies viure bé sense cap mena d’esforç. Després de la revolució de 1989 es van veure en un món molt diferent del mite que s’havien construït. Un terrible capitalisme salvatge els ha fet víctimes de la corrupció generalitzada i de la manipulació política. La pobresa del comunisme s’havia oblidat, de manera que la gent ha sentit aquesta nova pobresa igualment dura de suportar i, a sobre, ara no tenen un mite en el qual creure.

Què opines del que està succeint amb la Unió Europea? Ha desaparegut el somni d’una Europa realment unida?

Bé, els romanesos encara creuen en la Unió Europea, no poden afrontar convertir-se en euroescèptics. La nostra única alternativa sempre ha estat Rússia. Pel que a mi respecta, espero que la crisi (no només l’econòmica, sinó també la de la cultura i la dels valors humans) passi i l’Europa unida sobrevisqui, ja que la unió és la seva única oportunitat.

Potser sigui millor acabar parlant de literatura… Què tal citant un parell de versos del teu poema preferit?

Shall I compare thee to a summer’s day?
Thou art more lovely and more temperate…