Les nostres recomanacions i propostes

Entrevista

L'absurd de la realitat

Daniel Parellada conversa amb Sergi Pàmies

Per Abril Venegas
24.7.2014

Sergi Pàmies, ja el coneixeu tots, és un autor veterà que sap perfectament què escriu. Domina la tècnica com ningú i, llibre a llibre, en una trajectòria envejable per molts, ha anat desgranant les misèries quotidianes de les nostres vides pel que fa als grans temes: l’amor, la mort, la família, la feina, etc., sense deixar mai de banda aquell humor absurd que tan bé sap tractar. Els temes de maduresa han crescut en aquest volum respecte als altres, així com potser també les referències autobiogràfiques. La mort dels pares, la melangia pels qui no hi són, el tractament de la vellesa o la memòria són temes que Pàmies aborda amb la subtil paciència de saber que ens toquen a tots de prop però també amb la mirada de l’escriptor hàbil que sap transformar situacions tenses en finals agredolços.  També hi trobareu metaliteratura, contes amb jocs d’històries dins d’altres històries, l’autor com a protagonista, i fins i tot un sopar hilarant a cals Auster (que segons sembla va ser real). Però com resa el títol, l’amor és un dels protagonistes d’aquest llibre de relats. Com veureu més avall, sembla que la música (i la cuina) l’ajuden en els seus processos creatius, i en aquest llibre sembla clar: a part del títol, fins a cinc contes porten el nom de cançó: «Primera cançó», «Segona cançó», etc., fins a «Última cançó». Es reparteixen al llarg del llibre definint una cadència i un ritme ben marcats, perquè, com deia, tots tracten el mateix tema: l’amor infeliç, el trencament amorós o l’absurditat de l’amor quotidià. Estem, doncs, un altra vegada, davant un gran nou llibre de Sergi Pàmies, que traspua bona artesania i reflexió pausada, i demostra, una cop més, que és un dels pocs autors catalans contemporanis que ha sabut construir-se un llenguatge literari propi.

Daniel Parellada. Per començar: com expliques aquest llibre respecte els anteriors? És en La bicicleta estàtica i en aquestes Cançons d’amor i de pluja que la memòria personal ha esdevingut més clarament un motiu literari?

Sergi Pàmies. Clarament, no. Però és evident que a mesura que passa el temps i que passen els llibres, el passat (viscut, imaginat o reinterpretat) és una opció que està present a l’hora d’escriure.

D.P. «El que no he fet mai és aturar-me a reflexionar sobre el meu passat», has dit en alguna entrevista. Pot ser que d’un temps ençà hagis anat variant la teva mecànica d’escriure contes? Hi ha ara més necessitat personal que no pas voluntat de ficció?

S.P. La voluntat de ficció és una necessitat personal, no hi ha una frontera clara entre una cosa i l’altra. Això fa que escriure sigui sempre interessant.

D.P. La mare sembla una figura important en molts dels teus contes. Obsessiva, per exemple, a «Tornar a casa a peu». Tot i que potser no de forma estilística o temàtica, ha estat una influència important?

S.P. Espero que la mare hagi estat una influència important no solament per a mi sinó per a totes les persones. En el meu cas, el fet que fos un personatge conegut i una escriptora reconeguda potser fa que la referència sigui més «aparatosa». Però, per sort o per desgràcia, escriure sobre el record i la desaparició d’una mare forma part d’una tradició molt instaurada a la literatura. Recentment, recordo un llibre de Richard Russo i, anteriorment, els de Richard Ford o Soledad Puértolas. En això tampoc sóc gaire original.

D.P. Inclous bastants contes escrits des de la perspectiva d’un escriptor, sobre el fet d’escriure.  Fer ficció sobre l’acció d’escriure és una bona manera d’investigar-te tu mateix?

S.P. És una bona manera de dessacralitzar l’ofici i sobretot de donar pistes al lector sobre els mètodes que se segueixen. Sempre m’han agradat aquells documentals que expliquen com es fan les coses (qualsevolcosa) i m’agrada convertir un making off en la història.

D.P. Tot i així, també trobem peces més curtes, gairebé a mode d’exercicis formals, com «Humor» (sobre deixar el cos a les lletres i no a la ciència), o «El temps». L’absurd és encara la millor manera d’apropar-se a la realitat?

S.P. L’absurd és la conclusió a la qual arribes després d’observar la realitat i sovint és la constant que ajuda a entendre-la. Però en comptes de viure l’absurd com un problema, o de manera crítica, amb el temps he acabat pensant que em reconforta. Si una cosa és absurda, és una garantia que és real.

D.P. De fet, al conte «El temps» parles de com assassinar-lo. Creus que el pas del temps és un dels temes importants en la literatura actual, o si més no, de les preocupacions contemporànies? Com t’ha influït aquesta qüestió en la redacció de Cançons d’amor i de pluja?
 
S.P. Bé, el pas del temps és una qüestió important dins i fora de la literatura. Espero, vaja. Preocupació potser no tant però, en qualsevol cas, ocupació, segur.
 
D.P. Creus que el teu estil ha anat evolucionant cap a l’accentuació del que et caracteritza, és a dir, més frase curta, síntesi i contenció?  Escriure reduint fins a la «perfecció» és un tret típic –i necessari– dels escriptors de contes?

S.P. La contenció és indispensable per a la narrativa breu. Pel que fa a la frase curta, crec que sovint és un mite. Al llibre hi ha moltes frases llargues, però en principi no em plantejo «escriuré amb frases llargues o curtes» sinó que els ingredients van apareixent com l’opció més sensata en cada moment.

D.P. A més d’un lloc t’he llegit dir que la música t’ajuda a escriure i he entès que no et refereixes a música de fons. És cert? Quin tipus d’influència té? I parlant d’això: d’on surt el títol del llibre?

S.P. Sí, la música, com la cuina, és un dels models que m’ajuden a entendre com s’expliquen històries. I especialment les cançons, que sempre inclouen una idea, un to i la seguretat de la brevetat. El títol retrata aquesta intenció de recital-repertori, d’oportunitat de compartir amb el lector, d’una tirada, un seguit d’històries unides per uns estats d’ànims. I també té una sonoritat que cohesiona i que explica el to general del llibre, perquè en un llibre de contes sempre és més difícil trobar aquest ciment.

D.P. Pots estar-te uns quants anys sense publicar res, cosa que sembla difícil veient la producció de molts altres autors. Madures molt l’escriptura i la selecció dels contes?

S.P. No, el que passa és que escric als diaris i aquesta és l’activitat principal. Visc els articles amb la mateixa intensitat que els contes però la diferència és que els articles tenen data de caducitat i de lliurament, i els contes no estan sotmesos a aquesta condició temporal.

D.P. Amb quins escriptors contemporanis et pots identificar més? Et veus influenciat per certs autors? Quina literatura t’agrada llegir?

S.P. Durant el procés d’escriptura d’un llibre, les influències són permanents i acumulatives.  M’influencien les cançons que escolto, les pel·lícules que veig, els llibres que llegeixo. Hi ha molts autors, moltíssims, que m’agraden i m’interessen i la llista podria tenir les proporcions d’una guia telefònica
;
Les cookies són importants per a tu, influeixen en la teva experiència de navegació, ens ajuden a protegir la teva privadesa i permeten realitzar les peticions que ens sol·licitis a través de la web. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per analitzar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les teves preferències en base a un perfil elaborat amb els teus hàbits de navegació (per exemple pàgines visitades). Si consentiu la vostra instal·lació prem "Acceptar cookies", o també pots configurar les teves preferències aquí. Més informació a la nostra Política de cookies