Les nostres recomanacions i propostes

Disculpin l'amalgama de gèneres literaris, editorials, autors, estils i temes sobre els que tinc la intenció de parlar en aquestes línies. Si alguna cosa uneix els títols als que vull fer al.lusió tot seguit no és res més que el fet d'haver-los comprat i llegit les setmanes justament anteriors i posteriors a la gran festa del llibre que és la diada de Sant Jordi. I el fet que totes elles han estat, sense cap mena de dubte, lectures certament plaents.

La primera, que vaig llegir en un trajecte en tren i que va provocar que per poc no em passés d’estació, va ser Metafísica de los tubos, d’Amélie Nothomb, una novel•la que l’escriptora belga va publicar fa gairebé una dècada i en la que, fent ús del seu estil mordaç i profús de metàfores i simbolismes, es posa dins la pell d’un nadó superdotat (i que té molt de la seva experiència biogràfica) que proba, infructuosament, de suïcidar-se.

En el viatge de tornada em vaig topar, absort en un vagó farcit de llibres de vell i llistats bibliogràfics, amb Mendel el de los libros, el fascinant personatge que StefanZweig dóna forma en aquest breu i excel•lent relat editat l’any passat per El Acantilado. Amb ell el temps també va passar volant.

Ja a casa m’esperava El Tercer Reich, la novel.la inèdita de Roberto Bolaño, on Udo Berger (una mena d’alter ego germànic de l’escriptor, o, potser, el pare fictici d’aquell Arturo Belano de La Estrella distante i de Los detectives salvajes) acabarà convertint la seva vida en el joc de guerra sobre el que està intentant escriure un article.
Després de l’atmosfera tortuosa i amenaçant de la primerenca novel.la de Bolaño vaig traslladar-me al submón de La puerta de los infiernos, també impregnat (i aquest de manera literal) de mort, angoixa, bogeria i dol. Aquí el seu autor, el novel•lista i dramaturg Laurent Gaudé, reescriu amb precisió i originalitat descarnada el mite d’Orfeu i Eurídice, tot i transformant el primer en un pare desesperat que baixa al món dels inferns per tornar a la vida al seu fill de sis anys, assassinat el 1980 per un mafiós napolità.

I ara estic a meitat de Años de andanzas nada magistrales, un assaig autobiogràfic del sempre lúcid i magistral Jean Améry, on l’escriptor austríac fa una incursió (o millor podríem dir una immersió, ja que ho fa des d’una subjectivitat marcada per l’experiència concentracionària) als esdeveniments històrics, filosòfics i literaris de quatre dècades (1930-1960). Estic convençuda que aquesta lectura, com la resta que conformen aquesta mena de popurri literari, no em decebrà. Espero que a vostès tampoc.