Les nostres recomanacions i propostes

Un dels millors observadors del règim soviètic dels anys 60 i 70 va ser, sense cap mena de dubte, Serguei Dovlàtov. Fins el 1979 des de la mateixa Unió Soviètica i a partir d’aquella data des del seu exili als Estats Units. La mirada
descontenta i irònica de Dovlàtov ens revela una societat anquilosada per l’omnímoda burocràcia i la por latent a cada cantonada. Les seves obres són el testimoni de la realitat d’una època però, sobretot, són una font inesgotable de personatges inadaptats a aquelles circumstàncies. El parc és una novel·la de personatges tan excèntrics com reals,
des del protagonista, Borís Alikhànov, àlter ego del mateix Dovlàtov, fins pràcticament tots els personatges secundaris que hi apareixen. Figures que cobren vida gràcies a un dels autors que va entendre més bé tota aquella
amalgama d’homes i dones situats als marges de la societat.

L’altre element integrador de l’obra és l’escenari, Mikàilovskoie, una mena de parc temàtic on Alexander Puixkin va estar exiliat i que posteriorment es va dedicar a la seva figura. Aquest escenari constitueix una metàfora del règim soviètic; tot són arquetips, aparences i banalitat, igual que passa a dia d’avui en nombroses ciutats, els centres urbans de les quals s’han desvirtuat convertint-se en parcs temàtics per a visitants ocasionals. On es mostra únicament el que es vol ensenyar i s’amaga tot allò que difereix del model establert o s’hi oposa. Així doncs, el parc dedicat a la memòria de Puixkin no és altra cosa que «Puixkinlandia», on la vulgaritat i la mediocritat ho dominen tot. El mateix Dovlàtov tenia present que aquell clima era el que imperava en tot el sistema soviètic –i era difícil sostraure-se’n– quan afirmava  a La zona, la novel·la anterior: «la meva vida conscient ha estat el camí cap al capdamunt de la banalitat».