Diari de lectura
Blog de La Central
Notes i reflexions dels nostres llibreters sobre lectures, reedicions, novetats, projectes editorials i altres esdeveniments relacionats amb el món del llibre i les humanitats
-
3 de febrer
Elegíacos griegos
.jpg)
És realment difícil la lectura d'un llibre que no conté més que entretallades restes textuals de significat fragmentari, complex, sovint ignot. Són les traves i també les virtuts d'un llarguíssim procés de transmissió, ple d'obstacles i vicissituds, la sola descripció necessitaria la major enciclopèdia mai escrita. No obstant això una edició com la del professor Suárez, ínclit hel · lenista, no només recull tots els fragments de poetes arcaics escrits en versos elegíacs (excepte el Arquíloco inclòs en l'anterior i esplèndid Yambógrafos griegos), fins i tot els descoberts i publicats recentment, com el nou Simónides o el nou Arquíloco, sinó que aconsegueix, partint de textos dispersos, un conjunt harmoniós i homogeni que permet captar la brillantor i la grandesa del gènere en un lapse de dos segles. Les introduccions parcials i la bibliografia, totalment actualitzada, contribueixen en gran mesura a fer d'aquesta la millor edición no estrictament filològica dels elegíacs arcaics.
-
Dijous, 24 de novembre de 2011
O les belles, les sublimes ruines!
Hi hagué un temps en què estetes, artistes i literats celebraven unànimement la ruïna com el més humà dels paratges naturals o el més natural d'entre els llegats de l'home. La ruïna, ara feréstega, adés amansida, ossari de l'esplendor antiga, predilecció de curiosos, ànsia dels mals de segle, ha gaudit d'una feliç fortuna artística i literària. A aquells que no disposen de temps en escreix i fan de la necessitat una virtut supracardinal, pragmàtica, el llibre de Michel Makarius, Ruines. Représentations dans l'art de la Renaissance à nos jours, recentment reeditat per Flammarion, els semblarà un tresor d'acontentament. En canvi, els arqueòlegs de la història en ruïnes, abundosos com són per aquestes latituds, han de fer el pènsum més a consciència. Un ruïnista de la talla d'Hubert Robert (1733-1808), per exemple, mereix un degut deteniment. Cal veure com reaccionaren els seus contemporanis. Cal llegir els Salons de Diderot:
-
Divendres 20 de maig de 2011
Històries fàl·liques
Amb una certa indiferència despitosa llegeixo en un dels periòdics d'aquesta setmana que el Jardí Botànic de Berlín acull una mostra tan rara com efímera de l'Amorphophallus titanum. Té una alçària de 1'99 metres. Ara bé, no cal anar a Berlín per contemplar un portent similar, i encara superior, de la naturalesa. A la gent de la nostra terra sovint se'ns escapa la riquesa del nostre patrimoni. A la Reial Acadèmia de Ciències de Barcelona, ubicada al número 115 de la Rambla dels Estudis, hi trobem un formidable exemplar de Phallus impudicus, de més de dos metres d'alt, petrificat amb un reeixit procediment hidrolític. El seu descobridor, l'il·lustre barceloní Amadeu de Montpalau, el trobà a la rodalia de Pratdip, al Baix Camp, durant una coneguda expedició anticarlina i el féu portar a la capital del Principat per tal que fos objecte d'estudi i d'admiració. Segons una crònica de l'època, ja Francesc Castelló i de Malla n'havia topat un de dos pams i mig pels voltants de Vic un segle abans (s. XVIII), però la precarietat dels mitjans científics va impedir malauradament la seva conservació. Per a una descripció detinguda i brillant de la troballa de Montpalau remetem al capítol VI, segona part, de la Naturalis Historia, no pas de Plini, sinó de Perucho. Imprescindible la visita al Temple de les ciències barcelonines, l'únic d'arrels il·lustrades.