Diari de lectura
Blog de La Central

Notes i reflexions dels nostres llibreters sobre lectures, reedicions, novetats, projectes editorials i altres esdeveniments relacionats amb el món del llibre i les humanitats


  • Ombra mai fu

    Piccolomini

    IMAGEN

    Per aquestes latituds europees resten poques avingudes que no estiguin sembrades de pestífers i malaltissos plataners. Xerxes, almenys el de Händel, no sabia el que es deia quan cantava les bondats d'aquest vegetal.
    Ara que al cel predomina el Bover, ens sorprèn gratament la fragància salutífera d'un til·ler al vespre, quan ja fosqueja. La seva olor embriagadora ens convida a una promenade per l'imaginari de l'amor romàntic.
    Els amors patris ocorren a la sombra de una sombrilla de encaje y seda, potser perquè per ací no hi ha gaire varietat d'ombres ni de frondes. Per poc, però, que viatgem cap al nord, ins Grüne, trobarem nombrosos amors, bé feliços, bé atziacs, de què el til·ler és testimoni únic, privilegiat i confident. Pensem només en el malaurat Coleridge, assegut sota un til·ler, composant el seu This lime-tree bower my prison.
    Entre els alemanys, gent que disposa d'un erari poètic incomparable i té el sa costum de musicar-ho tot, podem comptar famosos til·lers, immortalitzats pel vers i pel cant a l'obra d'il·lustres parelles. És el cas del Minnelied de Tieck-Mendelssohn, o del meravellós Der Lindenbaum de Müller-Schubert, d'importància cabdal a La Muntanya Màgica.
    Ara bé, el millor dels músics poetes alemanys, Gustav Mahler, corona el cicle del company errant amb una marxa tenebrosa en el registre i fúnebre en el ritme. Els dos ulls blaus són dolor i turment. En aquest moment d'angoixa i desconsol, apareix misteriosament un til·ler en el camí del viatger. Les seves flors odorants, com l'aigua del Leteu, li atorguen el do de l'oblit i el naixement d'una nova felicitat on tot es confon i es resol harmoniosament, tot, amor, dolor, món i somni. ¿Podrem trobar mai cap símbol semblant en el nostre camí urbà?


  • Difuntes fantasies

    Piccolomini

    IMAGEN

    "Són quelcom els esperits dels morts: no tot ho acaba la mort, i una ombra esblaïmada s'escapa de la pira vençuda." No són pas versos escrits per un dels poetes metafísics anglesos. El poeta Properci, nascut a Assís pels volts de l'any 50 aC., també escrivia floretes en vers elegíac i feia els seus catúfols poètics a propòsit d'una Cíntia bellament imaginada. Quan ella mor - o almenys Properci la fa difunta -, el poeta pot celebrar-la com una ombra que conserva el romanent de la bellesa passada. Alguns fantasmes ens acompanyen gratament al llarg de la nostra vida; fantasmes que ens persegueixen i ens instiguen a "arrencar l'heura de les seves tombes". Una d'aquestes visions pertorbadores que ens fetillen de per vida es desperta amb la contemplació de la taula que pintà Ghirlandaio en memòria de la bella Joana. "Tant de bo poguessis, art, expressar l'esperit i els costums; no hi hauria al món cap quadre més bell." El pintor humanista aprofita els versos d'un altre poeta llatí, Marcial, per enaltir la formosor i la virtut de la finada. Certament una bellesa extraordinària al servei d'un artifici literari i pictòric no menys excepcional. Ben mirat, potser l'artifici és l'únic que no és fruit de la imaginació.


  • Mapa de Viena

    Abel Cutillas

    IMAGEN

    Acabem de publicar a la nostra revista digital, Pàgines Centrals, que podeu trobar aquí mateix, un article d'Eduard Cairol centrat en la Viena de Hofmannsthal. Viena i la manera en que aquella ciutat decadent va mirar als ulls a l'antiguitat, buscant-s'hi.


  • Pizarnik o la noia que torna a escalar el vent

    Laia Quílez

    IMAGEN

    El primer que vaig llegir d'Alejandra Pizarnik, no fa massa i obrint a l'atzar l'edició en la qual Lumen va editar la seva prosa completa, em va deixar completament atordida, d'una banda per la impossibilitat de concretar el meu propi atordiment, de l'altra, per aquesta vaga emanació , gairebé viscosa, que diria Sarraute, que desprenien les seves paraules i que també vaig trobar quan per primera vegada llegia (en aquell cas a Cortázar), no amb plaer sinó amb goig, a la manera com Roland Barthes va definir aquesta última manera de viure un text . Aquest primera aproximació  a la prosa de Pizarnik, i més tard també a la seva poesia, lluny d'apaivagar la meva set lectora, la va desconcertar de cap a peus, alhora que va esquerdar sense pietat la consistència dels meus gustos i la meva relació amb el llenguatge. De fet, el que va succeir en aquell moment va succeir en la paraula mateixa, molt més que en la història que aquella m’enunciava.