Barcelona 1951. Una barberia. El Districte Cinquè com a teló de fons. Una dissecció de com la por i la desconfiança es filtren en la quotidianitat. I com això afecta les relacions personals. Com s’ho fan les persones per sobreviure. A nivell pràctic, i a nivell ideològic. Cap on miren quan no els agrada el que veuen? Quins residus de tot allò encara hi ha en l’actualitat? Una història d’uns personatges profundament solitaris que d’una manera accidental es fan companyia. Personatges que carreguen un pes, el silenci. Silenci que engendra una gran violència. Violència que acaba esdevenint el motor d’una rebel·lió interna. Potser aquest esforç no va a parar enlloc, però ho intenten. A l’inici topen contra un mur: el llenguatge. No són capaços d’articular allò que els està passant. Però a mesura que avança la història, el llenguatge mateix s’allibera, crea consciència i els suggereix una sortida, una fugida, un camí. Victòria és un no guanyar, potser un no rendir-se.