El barraquisme barceloní, tot i tenir les arrels a finals del segle XIX, va ser un fenomen característic del període comprès entre els anys deu i els anys vuitanta del segle XX, una etapa marcada per dues dictadures. En una ciutat que creixia acceleradament, la manca d´una política de construcció massiva d´habitatge popular va fer que les modalitats d´infrahabitatge típiques des de la industrialització -la divisió dels pisos, el relloguer i les pensions- esdevinguessin insuficients. Amb el seu esforç, els barraquistes van crear un estoc d´habitatge a precari que es revelà imprescindible fins que, en la dècada dels seixanta, la metròpoli va començar a entrar en una altra fase amb la construcció dels polígons de la perifèria.

Col·lecció Pòsits n.4