Miquel Ferrer i Garcés (1816-1896) és un personatge preeminent del republicanisme i de la vida social lleidatana del segle: advocat, professor d’història i geografia de l’Institut de Segon Ensenyament del qual va esdevenir director, polític republicà, diputat a Corts en dos moments cabdals de la vida política espanyola (1854-1856 i 1869-1871), governador civil de Lleida (1868) i Barcelona (1873), director general (Instrucció Pública, registre civil i registre de la propietat i del notariat) el 1873, president de diverses institucions com la Societat Literària i de Belles Arts, degà del Col·legi d’Advocats, dirigent a Lleida del Partit Republicà Democràtic Federal, seguidor de Francesc Pi i Margall, hi trobem les idees bàsiques del republicanisme i, al llarg de la seva vida, el ressò dels corrents polítics, socials i culturals del seu segle. Entre aquests la crida a un regeneracionisme lleidatà, la visió del desplegament creixent de la identitat catalana per a la qual defensava el projecte federal pimargallià i la resposta a la qüestió social. La seva passió republicana s’identificà amb una visió del progrés com a motor de la societat i indicador de la direcció de la història.