En aquest llibre, i a diferència de la tesi sostinguda per Ferran Soldevila i Pierre Vilar, que ha estat seguida per molts altres historiadors, s´interpreta i es documenta que el sentit polític que defineix centralment, per part catalana, els xocs de 1640 i 1705 és essencialment el mateix: tractar d´assegurar la integritat i la continuïtat del règim d´autogovern propi en el marc d´un model d´estat de tipus constitucionalista. La incardinació en el joc de la política internacional europea seria en el 1640 per intentar frenar les escomeses del reformisme absolutista d´Olivares, i en el 1705 per procurar recuperar el terreny perdut en l´autogovern d´ençà 1652. En aquest sentit l´aposta catalana de 1705 tindria un horitzó «sobiranista català» i l´objectiu seria afermar les llibertats del sistema pactista. A partir d´aquí s´hi podia bastir un marc polític i institucional propi que fos capaç de donar sortida a les energies i al dinamisme d´una economia en expansió.