Dialèctiques de la mirada

Sessió 1 - dimecres 9 octubre
Els grecs i la vista, amb Raül Garrigasait

Raül Garrigasait és escriptor, traductor i hel·lenista. Ha publicat El gos cosmopolita i dos espècimens més (Acontravent, 2011), un assaig a mig camí entre la reflexió filosòfica i la narrativa, la novel·la Els estranys (Edicions de 1984, 2017), distingida amb el Premi Llibreter, el Premi Òmnium a la Millor Novel·la en Llengua Catalana de l’Any i el Premi «El Setè Cel», i El fugitiu que no se’n va, sobre Santiago Rusiñol i la irrupció de la modernitat (Edicions de 1984, 2018). Ha traduït Plató, Goethe, Alèxandros Papadiamandis, Joseph Roth i Peter Sloterdijk, entre d'altres. Actualment presideix La Casa dels Clàssics, un projecte sorgit de la Col·lecció Bernat Metge que promou la creació, el pensament i la difusió dels clàssics universals.

 

Sessió 2 - dimecres 16 octubre
Un raig ben sec de llum: poesia i visió, amb Josep Pedrals

Josep Pedrals (Barcelona, 1979) es dedica a la poesia des de diversos fronts: escriu llibres d’investigació en el gènere (assajos novel·lats sobre poètica i vida), recita poesia de manera professional, explica la poesia en cursos i conferències, difon i divulga la poesia en diversos mitjans de comunicació, ha muntat celebracions poètiques de tot tipus i periodicitat, posa música als versos i versos a les músiques, expandeix la teatralitat del vers i inclou versos a les dramatúrgies d’altres. Les seves principals aportacions al camp llibresc són Escola italiana (2003), El furgatori (2006), El romanço d’Anna Tirant (2012, Lletra d’Or), Exploradors, al poema! (2014) i Els límits del Quim Porta (2018, premi Homo Fabra a la millor aportació a la llengua catalana, premi Llegir en Cas d'Incendi al millor poemari de l'any i premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana). En el camp teatral, cal destacar-ne les obres Wamba va! (2005), En comptes de la lletera(2011), El furgatori (2012), Safari Pitarra (2013), Fang i setge (2016)


Sessió 3 - dimecres 23 octubre
El que no veiem, amb José Ignacio Latorre

Latorre es va doctorar en teoria de la cromodinàmica quàntica de les partícules elementals, i va fer un postdoctorat al MIT (EUA) i, posteriorment, a l’Institut Niels Bohr de Copenhaguen. Actualment és catedràtic de física teòrica a la Universitat de Barcelona i professor visitant a llarg termini del Centre de Tecnologies Quàntiques de Singapur. Ha fet recerca en diverses àrees de partícules elementals, en aplicacions d’intel·ligència artificial i en teoria de la informació quàntica. Dirigeix el grup Quantic per construir una computadora quàntica al Barcelona Supercomputing Center. També ha escrit diversos llibres de divulgació científica, com ara La nada, o el vacío cuántico (El no-res, o el buit quàntic) i Cuántica, tu futuro en juego (Quàntica, el teu futur en joc). És director coordinador del Centro de Ciencias de Benasque Pedro Pascual i participa activament en la promoció de la mecànica quàntica tant en el món empresarial com en les humanitats. Ha produït dos documentals, un dels quals recull els records de Roy Glauber, fins fa poc el darrer científic viu del Projecte Manhattan. Amb dos amics d’Alacant, produeix un gran vi. Acaba de comissariar, junt amb Mònica Bello, l’exposició Quàntica (CCCB, 2018).
 

Sessió 4 - dimecres 30 d’octubre
Màquines de veure i de ser vist: Del sense per què al desig, amb Ingrid Guardiola

Ingrid Guardiola és professora, programadora audiovisual, directora i assagista. Des de totes aquestes facetes ha contribuït a la reflexió i al debat públic sobre els formats televisius i el rol de les imatges i dels dispositius tecnològics en el món contemporani. Actualment coordina el projecte «Soy Cámara», un laboratori de nous formats audiovisuals produït pel CCCB, i coprograma la Mostra de Televisió de Qualitat de Barcelona (MINIPUT). És doctora en humanitats per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i ha estat docent en diverses universitats catalanes, on també ha fet recerca sobre qüestions relacionades amb el gènere, la desigualtat i la tecnologia en el marc de la cultura i de la pràctica audiovisual. En aquest àmbit, és una de les impulsores del projecte «La dimensió poc coneguda: pioneres del cinema», amb el qual es pretén investigar i divulgar la història de les dones que han fet cinema. Va debutar com a directora de llargmetratges amb el docuassaig Casa de ningú (Boogaloo Films, 2017), on reflexiona, des del punt de vista de dues comunitats envellides, sobre la memòria, la productivitat, el treball i la seva pròpia extinció com a comunitat. Recentment ha publicat l’assaig L’ull i la navalla: un assaig sobre el món com a interfície (Arcàdia, 2018, Premi Crítica Serra d’Or), on analitza com les imatges i les dades condicionen la nostra vida privada i determinen la dinàmica de l’esfera pública i de les comunitats. 
 

Sessió 5 - dimecres 6 de novembre
Més que dades, amb Olga Subirós

Olga Subirós és comissària. Els seus projectes adopten un punt de vista integrador sobre la cultura del segle XXI i sobre les profundes transformacions de l’era digital.  Recentment, ha co-comissariat, juntament amb José Luis de Vicente, Big Bang Data, una gran exposició, produïda pel CCCB i la Fundación Telefónica sobre la datificació del món. Subirós també és arquitecta i dissenyadora d’exposicions. Ha treballat per alguns dels museus i institucions culturals més prestigiosos d’Espanya, com el CCCB o el MACBA. Subirós va ser l’arquitecta de la instal·lació artística de Dora García al Pavelló Espanyol de la Biennal de Venècia 2011, i del plató del programa Die Klau Mich Show a la Documenta 13 de Kassel.
 

Sessió 6 - dimecres 13 de novembre
Qui són aquests que no conec i que no paren de parlar-me? L’espectrologia posada al dia , amb Jorge Luis Marzo

Jorge Luis Marzo (Barcelona, 1964) és historiador de l'art, realitzador audiovisual, professor del Centre Universitari de Disseny BAU de Barcelona i membre del Grup de Recerca GREDITS. Ha desenvolupat nombrosos projectes col·laboratius nacionals i internacionals de recerca, en format expositiu, audiovisual o editorial, sovint en relació a les polítiques de la imatge. Els més recents són: FAKE. No és veritat, no és mentida(IVAM, 2016); Polítiques de la interfície (BAU, 2016); Valor! (Virreina, 2016); Art a Espanya (1939-2015).Idees, pràctiques, polítiques (Càtedra, 2015); No és el més natural. Escrits i treballs d'Octavi Comeron(BAU, 2014); No tocar, per favor (ARTIUM, 2013); MACBA: la dreta, l'esquerra i els rics (SUB, 2013); Videocracia. Ficció i política (SÓC CAMARA, 2013); El d_efecte barroc. Polítiques de la imatge hispana(CCCB, 2010). Acaba de publicar La competencia de lo falso: una historia del fake (Cátedra, 2018).
Web: www.soymenos.net 
 

Sessió 7 - dimecres 20 de novembre
Mirar l’altre i la mirada de l’altre, amb Mireia Sallarès

Mireia Sallarès (Barcelona, 1973) Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, amb
estudis de cinema a la New School University i a la Film & Video Arts de Nova York. Viu en trànsit entre entre Barcelona i altres ciutats on desenvolupa els seus projectes. La condició d’estrangeria és fonamental en els seus projectes que són resultat de llargues investigacions sobre temes essencials com la violència, la mort, el sexe, la legalitat, la veritat, l’amor o el treball. El procés de les seves obres és part fonamental del contingut, que involucra a persones des de la seva singularitat i en lluita contra la construcció de la subjectivitat dels discursos dominants. La noció de «vida viscuda» és l’eix sobre el que s’articula tota la seva pràctica artística i així ho declara: «El que és veritablement monumental és la vida viscuda. L’ UNESCO l’hauria de declarar patrimoni de la humanitat i dret universal. Un dret que no pot ser només individual i que ens vincula tant als vius com als morts». Sallarès utilitza el vídeo com una via d’investigació antropològica, però també com un instrument narratiu, capaç de produir relats a partir de la complexitat de la realitat. Acaba de publicar Com una mica d’aigua al palmell de la mà (Arcàdia, 2019). Kao malo vode na dlanu, un projecte sobre l’amor a Sèrbia, que inclou també una llargmetratge, s’interroga sobre la noció d’amor a l’actualitat i és el segon capítol de la Trilogia dels conceptes deixalla. Ubicat a una zona clau en termes d’estratègia geopolítica i d’història europea, en un país marcat pel desgast polític i relacional fruit de les guerres dels anys noranta, la nostàlgia del seu passat comunista, l’entrada en un capitalisme salvatge i els intents d’integració a una Unió Europea en crisi, el projecte sobre l’amor com a concepte deixalla fa ressonar una llarga tradició filosòfica recuperada pels moviments d’emancipació del segle XX al voltant de l’economia de l’amor i la condició reciclable o inutilitzable de l’amor en termes polítics.
 

Sessió 8 - dimecres 27 de novembre
La nostra unió és d'amor i de lluita: manifestos per a una mirada feminista, amb Marta Nieto Postigo