Les nostres recomanacions i propostes

Entrevista

Això és Amèrica

Entrevista a Richard Ford

Per Neus Botellé
26.7.2014

El passat 5 de setembre vam tenir la sort de passar una tarda amb Richard Ford en una de les nostres llibreries. Aprofitàvem l’ocasió per fer-li algunes preguntes i saciar la nostra curiositat.

Neus Botellé. Com s’enfronta a l’elaboració d’un nou llibre? Quan decideix que és moment de començar-lo: quan ho té tot ben definit o bé comença a escriure i es deixa portar per l’escriptura diària?

Richard Ford. Una mica de les dues coses, però inverteixo molt temps en planificar perquè tinc molta por de xocar contra un mur negre.  Si escric un llibre, una novel·la, passo molt temps recopilant tant material com em sigui possible de manera que, quan començo, si xoco contra aquest mur, disposi de prou material per bordejar-lo. Planifico, però d’altra banda també em comprometo cada dia, passi el que passi, a la possibilitat de ser sorprès.

N.B. Mentre escriu, llegeix o bé prefereix mantenir-se al marge per no contaminar-se de possibles influències?

R.F. Tot i que realment no pots dir que la literatura sigui «contaminant», entenc a què et refereixes.  Efectivament hi ha llibres que llegiria si estigués escrivint. Tendeixo a llegir més assaig i no tanta ficció molt estilizada com la de Faulkner, o com la d’alguns amics que són escriptors molt estilístics, com Thomas McGuane o fins i tot James Salter. Però he de seguir llegint, el dia és molt llarg; pots passar tot el matí escrivint i encara et queda tot el dia, així que llegir és part del procés. Llegir encoratja.

N.B. La importància del so de les paraules es pot equiparar amb la composició musical; potser la poesia està més a prop d’aquesta musicalitat. En quina mesura treballa per fer que aquesta poesia es traslladi a la seva prosa?  Quins poetes llegeix?

R.F. Sí, llegeixo els poetes. Llegeixo Philip Larkin perquè tinc certa afinitat amb el seu punt de vista, tot i que no crec que jo sigui tan mesquí, ni en la pàgina ni en la vida, com sembla ser ell. Llegeixo molta poesia americana perquè sempre escric sobre americans i sobre Amèrica i per tant busco coses a la poesia que completin el meu sentit del que és possible. Però quan escric frases, com que sóc dislèxic i lent, gràcies a la lentitud de la meva lectura i de la meva escriptura, tinc accés a tot tipus de qualitats del llenguatge que algú altre que estigui llegint per plaer, potser no percebria. Sóc tan conscient de les frases, que percebo quantes síl·labes té una paraula, quants sons de «a» llarga, quantes consonants i quant de ritme té una frase. Crec que són qualitats a les quals els lectors són sensibles per sota del seu nivell de consciència.  Intento oferir aquestes possibilitats del llenguatge tant com puc.

N.B. Va néixer a Jackson, la mateixa ciutat en què va néixer Eudora Welty. Comparar és odiós, però ha de ser un honor per a un jove escriptor tenir aquest vincle amb una escriptora que semblava tan propera i que va reflectir tan bé la seva Jacskon natal. En la seva obra, hi ha molt sobre la vida que l’envolta, com en el seu cas?

R.F. Bé, ella va passar la major part de la seva vida al Mississipí. La seva relació amb el Mississipí era única. Jo, de fet, intento recrear els llocs amb una especificitat, amb els detalls i el llenguatge que considero que crearan un sentit del lloc de la història dels personatges. Això és el que van fer Eudora i Faulkner, les meves dues influències principals quan era jove, tot i que fossin gent (com és el cas d’Eudora) a qui no vaig llegir fins als vint anys.

N.B. Els seus personatges sempre estan molt elaborats, cuida molt fins l’últim detall d’indumentària.  Com els estructura dins la història?  Fa que la història s’adapti al caràcter que vostè els ha donat o bé són així per exigències de l’argument?

R.F. Sóc conscient que el meu personatge principal coneixerà algú en un moment determinat del llibre. Tinc una idea de qui és aquesta persona, però pot ser que quan arribi finalment el moment en què es troben, canviï d’opinió sobre alguna cosa, perquè escric una frase i no m’agrada tant com creia que m’agradaria; així que canvio la frase i canvio l’aspecte, el que diu i el que pensa la persona.  I això necessàriament afecta tot el que ve després, així que hi ha una part d’atzar en la manera de procedir. Planeges tot el que pots planejar, fins que arriba el moment d’escriure-ho i no saps com funcionaran allà els teus plans. Sovint es dóna el cas que abandones el pla inicial.

N.B. És més fàcil escriure sobre un personatge nou que continuar amb un altre que ja compta amb multitud de seguidors?

R.F. És molt més fàcil seguir amb un mateix personatge. Molt més fàcil. El veritable truc per crear personatges és començar a creure en ells un mateix. I quan comences amb rudiments, frases, línies de descripció, és molt difícil pensar «aquest és algú»; però quan tens tot un llibre amb aquest personatge, escriure’n un altre fent servir, extensiblement, el mateix personatge és més fàcil. I molt divertit. És com anar a visitar algú que et cau bé.

N.B. Pensa en el lector quan escriu?

R.F. Sempre. Si no, no escriuria. Sota cap circumstància escriuria llibres als 69 anys si no ho fes en col·laboració amb el lector. Vull dir, el lector no em diu què he de fer; el lector em diu coses sobre el que ja he fet. Però estic segur que sempre he escrit perquè d’alguna manera volia ser llegit. Per això hi són, els llibres. No són manifestacions personals dels autors, són pels lectors.

N.B. Escacs i apicultura, dos mons molt ordenats per a un nen, Dell, el protagonista de Canadà, que aviat veurà com la seva normalitat se’n va en orris.

R.F. Suposo que sí. Veuràs, quan vaig escriure Wild Life als vuitanta, una de les coses que mai vaig aconseguir va ser donar una vida fora de les exigències del llibre al narrador. Així que aquesta vegada estava determinat a donar una vida als personatges, interessos o passions, que anés més enllà de les exigències immediates del llibre. Vaig escollir dues coses que em van semblar interessants i sobre les quals no sabia res. Sabia una mica d’escacs, però res sobre abelles. De manera que vaig aprendre coses sobre abelles i les vaig posar al cap del nen. Però ho vaig fer de forma molt calculada, no perquè m’importessin en absolut les coses d’abelles ni les d’escacs (crec que els escacs són la darrera frontera de l’avorriment absolut).

N. B. Conte o novel·la? Amb quin gènere es troba més còmode?

R.F. Per mi escriure és escriure. De vegades escrius alguna cosa llarga i d’altres, curta. És la única diferència que conec. Hi ha moments a la vida de cadascú en què una novel·la llarga és quelcom intolerable. Hi ha altres moments en els quals una novel·la llarga és a bord, però hi ha coses sobre les quals vols escriure, coses que vols convertir en històries, en contes... O les nouvelles, ara estic escrivint nouvelles. En les llengües romàniques de vegades es confon amb «novel·la». La meva noció de nouvelle és la d’una cosa entre una novel·la i un relat curt. El que Henry James va anomenar «la bella nouvelle».

N.B. Escriu en silenci o amb música?

R.F. No, en silenci. Escric amb un bolígraf (aquest petit bolígraf blau que porto a la butxaca), en un paper totalment blanc, i en silenci absolut, en un petit cobert al mig de l’oceà Atlàntic, sense finestres.

A propòsit de Canadà

El jove Dell Parsons veu alterada la seva vida tranquil·la per l’atracament que cometen els seus pares i la posterior desaparició de la seva germana –que el forcen a exiliar-se al Canadà i així fugir de les autoritats dels Estats Units–i per uns assassinats que tenen lloc al seu entorn al cap de poc temps d’arribar a aquesta suposada terra de promissió. Aquesta és la trama de Canadà, que se’ns desvetlla al primer paràgraf de la novel·la. El mateix Dell és qui, molts anys després, relata la història de la seva joventut, atenent-se a tres fonts d’informació: el seus propis records, el relat de la seva germana i unes cròniques que va escriure la seva mare des de la presó en què estava reclosa i que són el veritable nus argumental, el desencadenant a partir del qual es desplega Canadà, les «memòries » de Dell: memòries sobre memòries.
Canadà no és només un llibre meravellós enel qual cada episodi articula un relat sobre ellmateix; és també un catàleg de virtuts narratives,una mostra indiscutible del temperamentd’un escriptor que ha aconseguit la excel·lència; una novel·la de les que marquen èpocai que desmenteix rotundament la vetlla en quès’han instal·lat els poetes apocalíptics, fruit, a desgrat, d’un postmodernisme fatalmente assimilat, que insisteixen a anunciar el decés sense remei del gènere literari per excel·lència,
afectat, des de fa ja un segle,
 
Joan Flores
;
Les cookies són importants per a tu, influeixen en la teva experiència de navegació, ens ajuden a protegir la teva privadesa i permeten realitzar les peticions que ens sol·licitis a través de la web. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per analitzar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les teves preferències en base a un perfil elaborat amb els teus hàbits de navegació (per exemple pàgines visitades). Si consentiu la vostra instal·lació prem "Acceptar cookies", o també pots configurar les teves preferències aquí. Més informació a la nostra Política de cookies